Espero el tren que m’ha de tornar a casa desprès d’un matí de classe.
Em pregunto com la gastronomia catalana en 30 anys ha fet un salt tan gran fins a arribar al nivell de la del nostre país veí.
Una dona carregada amb bosses d’un hipermercat em fa penar en que potser estem on estem gracies a la gran qualitat dels nostres productes; la mongeta del ganxet, l’avellana de Reus, els embotits, … i un llarguíssim etcètera. Arribo a la conclusió que el nostre país ha sabut potenciar i reconèixer els bons productes de les nostres contrades.
Passa un tren de llarg recorregut i em quedo embadalit mirant-lo. Al passar el vagó restaurant penso en un altre factor, la manera d’entendre la cuina que tenen actualment els grans cuiners. Han aconseguit canviar la idea d’anar a un restaurant per calmar el rau rau de la panxa per la d’anar a un restaurant a gaudir noves experiències, sabors, … en definitiva, s’ha canviat el terme cuina pel de gastronomia.
Arriba el tren. És un tren modern, amb unes línies estilitzades on es pot palpar la gran evolució que ha patit la societat catalana desprès de la caiguda de la dictadura. Una evolució més que evident que ha permès una millora tecnològica, social i econòmica. Per aquest motiu podem afirmar que la societat ha millorat la seva qualitat de vida i això l’ha permès accedir a un nivell gastronòmic superior.
La dona del meu davant llegeix un diari i penso en les últimes noticies gastronòmiques aparegudes a la premsa, la intoxicació del Fat Duck. Aquest seguiment de la noticia demostra que la premsa (tant la general com la especialitzada) està potenciant la cultura gastronòmica general.
El trajecte railgastronòmic ha finalitzat.
Martí
Caram Martí, si que et dona de sí el viatge en tren fins a casa. Quanta raó professen les teves paraules. Ets un sol!