Ja fa masses dies des de la últim apunt aquí. Massa. Potser feia dies que necessitava escriure i retrobar-vos. Potser.
Resulta que aquests darrers dos mesos he estat a casa de l’Ignasi i la Laia treballant a Ca l’Ignasi. No poso que és un restaurant perquè no se si ho és. És una família, un petit equip de bona gent que fan menjars. Allà, a l’hora de dinar baixa la iaia i els 3 petits a dinar, un dinar familiar amb una tieta, l’Anna (cuinera), que ja és una més de la família.
Una bona experiència, molt bona. Allà el més important és el producte, el bon producte i de prop de casa, em fascina.
Aquestes setmanes m’han fet ballar el cap. Hi ha una cosa dins de mi que em comença a fer dubtar de si vull estar els més de 40 anys de la meva vida professional cuinant. Ja ho veurem en uns anys, mai se sap.
Vaja que entre una cosa i una altra l’estiu ja ha passat, amb moltes idees, encarant noves setmanes i noves coses a fer. Llibres per llegir, amics per retrobar, llocs a visitar, fotografies a fer, etc.
I pel que fa les fotos, la primera del dinar d’avui. Una espatlla de xai al forn, l’últim dinar a casa de ma germana que torna a Granada a seguir estudiant. La segona, d’¡una excursió amb l’Ignasi a Roca Llarga.
Martí
i entre aquests dubtes apunta ja una altra cosa?
està clar que la feina de cuines és intenssa i durilla. Jo vaig fer l’intent d’estudiar hostaleria, cuina, però clar, és molt diferent cuinar a casa que cuinar a un restaurant.
Pintassa té aquesta espatlla!
petons
cuines=cuiner
intenssa=intensa
:)
Hola estimat!
Tan si optes per un camí o un altre segur que les coses t’aniran bé. Tens ànsia d’aprendre i el més important, capacitat i perseverança. Nosaltres estarem aquí per ajudar-te amb el què puguem i especialment per donar-te ànims!
Estem molt contents d’haver compartit amb tu, en part, aquest estiu a Cantonigròs.
Molts petons guapíssim!
PD: ejem… no t’has descuidat la recepta del xai…?!? :P
Endavant!
Com bé dius primer acabem el que tenim a mitges i després segur prendràs l’opció més encertada. Ets jove i et pots permetre equivocar-te, no tinguis por a decidir, segur que tindras temps de rectificar…si és que cal… Un plat per venir corrents amb el pa sota el braç!. A reveure Martí!
Martí,
Facis el que facis, t’en sortiràs si li poses la mateixa passió i coneixement que hi has posat fins ara.
Mentrestant, leña al pingüino!!! :-P
Segur que tot el que endeguis et sortirà bé, t’ho mereixes!!!
La espatlla té una pinta… ummmmmmmm!!!!
Petonets
Aquestes crisis existencials són ben pròpies de l’estiu. Jo ja fa un parell d’anys que em plantejo seriosament la meva feina de professora, però no sé què té el setembre que ho torna tot al seu lloc…
Unes fotografies fantàstiques!
Salutacions!
Anna
Deixa ballar el teu cap fins que decideixi on parar i tal i com deia una pregària que converteixo en desitg, espero que tinguis el coratge per canviar les coses que es poden canviar, la serenitat per acceptar les que no i la saviesa per distinguir unes de les altres.
El teu xai és de les que no es poden canviar, però la serenitat sobra. Jo l’accepto sense pensar-m’ho! ;P
Una forta abraçada!!
Ei, artista!
Gran foto i interessant entrada. Molt. Tots dubtem o hem dubtat. Sempre. Només et dirè un parell o tres de coses que els dic als meus alumnes (més o menys de la teva edat) quan surt el tema:
a.- Si has de provar coses, fes-ho ara. La vida té la mala costum de liar-se (tot sovint sola).
b.- Si no proves, no coneixeràs. Per tant, mai sabràs si el que has triat és el que realment vols, tenies ganes de fer o et venia bé fer.
c.- I si t’”equivoques” ( què és, equivicar-se?), mai és tant tard com per no poder
canviar.
En fi, un rotllete d’abuelito posat a professor, però que es troba tot sovint amb “crisis vocacionals”. La primera, la meva… ;-)
Salut!